EDITORIAL OCTUBRE 2011

No ens han d’estranyar gens ni mica les retallades de les que són objecte serveis tan fonamentals com l’educació o la salut, per part d’un govern neocon com el de CiU.
Rellegint el llibre No pienses en un elefante, de George Lakoff –considerat el llibre de capçalera dels demòcrates usamericans i dels socialdemòcrates europeus, trobes comentaris tan saborosos com aquest: “...Un menor finançament, en canvi, fa més difícil que les escoles millorin, el que porta a un cicle de fracàs i, al final, a la desaparició de moltes escoles públiques. El que substitueix el sistema escolar públic és un sistema d’assignacions econòmiques en suport de les escoles privades. Els rics tindrien bones escoles –pagades en part amb el que acostumaven a ser pagaments d’impostos per a les escoles públiques. Els pobres no tindrien diners per anar a bones escoles. Així acabaríem creant dos carrils en el sistema escolar: un de bo ‘per als rics que s’ho mereixen’, i un altre de dolent, per als ‘pobres que no s’ho mereixen’.”

Aquest llibre, publicat l’any 2004, ens apunta cap a un ús dels diners públics somniat pels sectors més reaccionaris de CiU que, sota el cobert de la crisi, avança a posicions que no hagués imaginat mai en Jordi Pujol en els seus millors moments.

Us sona aquesta continuació? “L’estratègia conservadora consisteix a incitar als més grans a abandonar l’Assistència Mèdica Pública (AMP) i a subscriure pòlisses privades amb preus temporalment més baixos. Amb el temps hi haurà cada cop més gent que abandoni l’AMP, amb la qual cosa el sistema acabarà trencant-se. Des de la visió moral conservadora, això és el que hauria de passar”.

I quan l’esquerra al nostre país denuncia la situació a la que s’està arribant, no està fent ni demagògia ni fàcil electoralisme. Només cal seguir les tancades dels CAP d’aquest estiu per adonar-se de la pèrdua de qualitat en la sanitat pública i la desaparició –ja és un fet!- de la medecina preventiva, el somni de tots els bons professionals de la medecina. I la curativa? Si per desgràcia has d’anar a Cures Intensives d’algun gran hospital, en lloc de trobar dos malalts per cada infermera, en trobaràs quatre o més. I la infermera fent mans i mànigues per controlar tants monitors.

El camí apuntat pels neocons usamericans es va marcant en la nostra pell. Com no recordar la Bruixa Avaria cridant: “Visca el mal, visca el Capital!”?

Però encara no s’ha tancat el cercle de les retallades. Amb el suport del PP –que se’l cobra per evitar la moció de censura a Badalona, ciutat capdavantera en les retallades als immigrants- tira endavant el desmantellament dels ajuts socials als més desfavorits. És l’altra volta de rosca.

Jordi Relaño/Fotos: Andreu Romaní

Portàvem anys demanant que el jovent es mobilitzés, que la gent senzilla sortís al carrer per dir la seva, que les velles formes de fer política deixessin pas a unes altres de noves. Per fi el moment ja ha arribat.



Se’m fa difícil escriure sobre el 15-M a Barcelona perquè tot segueix evolucionant, tot tremola, tot canvia encara massa de pressa. És per això, perquè la seva essència és de canvi, que resulta impossible obtenir-ne una foto fixa: sempre s’obté una estela, una imatge en moviment, el trànsit febril que emana d’aquesta formidable germinació col·lectiva. Quan vaig rebre la proposta d’escriure aquest text, sense anar més lluny, encara no havia començat la descentralització als barris a què ha donat pas l’estructura organitzativa inicial. Tampoc s’havien produït les accions del 14 i 15-J, ni la massiva manifestació de pocs dies més tard, ni el desallotjament dels darrers acampats. Avui com al principi seguim sense saber què passarà demà, com evolucionarem barris i pobles, quines accions concretes durem a terme. No cal patir, ho estem fent molt bé: caminant damunt la corda fluixa de l’espontaneïtat hem estat capaços d’organitzar-nos, de generar estratègies de comunicació, propostes d’acció multitudinàries, conferències, debats, tallers... i tot això ho hem fet milers de persones que no ens coneixíem però que, sense tenir sovint massa experiència, hem decidit treballar juntes. Tant ha succeït en tan poc temps que només puc escriure un grapat de notes, apunts sobre la transformació de què he estat testimoni i participant, sobre la rica i extraordinària confluència de persones que, recuperant el sentit de la col·lectivitat, han començat a reaccionar juntes per fer front a la injustícia polièdrica que ens assota.

Recordo bé quan dimecres 18 de maig un solitari repicar de cassola es va escolar fins a la reunió del consell de redacció d’aquesta mateixa revista. Sortint encuriosits al carrer vam veure, sorpresos, com una dona decidida i sola clamava des d’un balcó proper a l’ateneu contra el capitalisme salvatge. Ens la vam mirar i vam intercanviar impressions: poc podíem preveure la repercussió de crides solitàries com aquella! La meva relació amb el 15-M va començar amb aquell mateix gest de sortir de l’ateneu per acabar aquella nit a Plaça Catalunya, aleshores àgora central de Barcelona. I és que per construir col·lectivament calia, justament, sortir, sortir fora, ésser capaços de treure el cap dels nostres ateneus, de les nostres cases, de nosaltres mateixos i del cosmos individual en què sovint veníem vivint. Sortir, ésser capaços d’emmirallar-nos en l’altre per, havent-lo reconegut com una extensió de nosaltres mateixos, sumar-nos-hi. Aquella plaça ens convidava a convergir, a deixar enrere velles etiquetes polítiques, a constatar que, si estàvem disposats a escoltar-nos de nou, era molt més el que ens unia que el que ens separava.

caminant damunt la corda fluixa de l’espontaneïtat
hem estat capaços d’organitzar-nos

L’àgora de les primeres setmanes va esdevenir un formidable receptacle on amalgamar multitud d’indignacions. Sobre l’estrella de vuit puntes es multiplicaven, a qualsevol hora del dia, cercles de discussió animats per simples megàfons, els senzills altaveus a piles que tenien la virtut de canalitzar, per fi, el descontentament que ens atiava per dins. Els curiosos feien públic el seu malestar parlant sovint per molta gent alhora, cada veu era un ingredient únic, cada opinió enriquia, cada queixa importava. Els uns denunciaven els culpables de la crisi, d’altres ens encoratjaven amb proclames enceses, d’altres aportaven propostes per a nous mons possibles. Constatàvem que, malgrat ens ho semblés moltes vegades, no estàvem sols. Descobríem que si defugíem caure en personalismes, si ens posàvem humilment al servei dels altres, aleshores esdeveníem capaços d’arribar més lluny col·lectivament i individualment.

Malgrat les primeres nits fredes de maig, a la plaça s’hi van multiplicar sacs i màrfegues. Molts de nosaltres pernoctàvem dia sí i dia no, d’altres no abandonaven sota cap concepte el que consideraven una escola a l’aire lliure, una escola de debò. Alguns companys havien deixat la feina per poder-hi créixer amb cada petita experiència, per comprometre’s a temps complet i aportar al moviment tota la seva energia. Tot i dormir només 3 o 4 hores per nit no els vaig veure defallir mai: els nodria una realitat vibrant que sabien irrepetible. Tot i que el dia a la plaça no tenia edat definida, de nit el moviment era eminentment jove. Els joves que molts creien anestesiats vam ser els qui vam aixecar i sostenir la plaça, conscients que o reaccionàvem o ens arrabassarien el món on volem viure. Vaig enyorar l’experiència de persones que han viscut més que nosaltres, que en saben més. La seva visió era i és molt necessària. Potser sí que “tocava als joves”, potser sí que havíem de fer d’espurna... però cal que tothom aporti combustible perquè no s’apagui la foguera que ens ha d’escalfar a tots.



Amb l’evolució de la plaça sorgia un organisme de creixement accelerat, un ésser que volia transformar-ho tot abanderant un canvi de consciència. Malgrat la inexperiència de molts va consolidar-se aquell ésser assembleari que avançava seguint el delicat ritme d’uns consensos a vegades difícils. Creixíem en funció de les nostres necessitats, gestionàvem les nostres pròpies friccions internes amb voluntat de sumar, no tot va ser fàcil... però em sembla que no m’equivoco si dic que la nostra inexperiència ha esdevingut un dels nostres millors mestres. La planta de la indignació eclosionada el 15-M es nodreix, malauradament, d’un subsòl ric en injustícies: la impudícia amb que actuen el gran capital i els seus satèl·lits, la precarietat laboral creixent, la capitulació de les democràcies davant la tirania dels mercats, el colonialisme econòmic, la devastació ambiental, la fam que encara assota el planeta, la necessitat que desplaça milions de persones cap a països on no sempre són ben rebudes (personalitza tu mateix la teva llista, dissortadament serà llarga). El món ens proporciona miríades de raons per indignar-nos des de qualsevol punt del planeta. Ara fa pocs dies, per sentenciar una Europa que s’escanya amb el seu propi deute, l’FMI proclamava ja sense cap mena de reserva, que cal desmuntar un estat del benestar que, segons les seves receptes, considera (aquest sí) insostenible. La indignació manifestada als dos costats del Mediterrani es promet llarga, profunda i ubiqua.

cal que tothom aporti combustible perquè no s’apagui
la foguera que ens ha d’escalfar a tots

Malgrat tot, el 15-M que he viscut té el mèrit de generar il·lusió, d'alimentar l’esperança. Per una banda hem de reconèixer que sense haver viscut res de semblant abans hem estat capaços de construir quelcom nou del no-res. Vam aprendre a prendre acta, a moderar, a gestionar els recursos econòmics, a generar discurs, a aprofitar les xarxes socials... El tronc de la plaça s’eixamplava dia rere dia i abraçar-lo esdevenia impossible: les comissions de treball van superar les 20 (amb desenes de subcomissions), les reunions se solapaven, s’encadenaven i es dilataven durant gairebé 24 hores. De l’altra vam descobrir també que des d’una acció no violenta podíem sumar més, que si no responíem amb violència a la violència de l’autoritat esdeveníem inaprehensibles. Hem deixat en evidència els qui ens han volgut criminalitzar, hem deixat en evidència la seva maldestra barbàrie. Més important encara és que amb el 15-M moltes lluites que es duien a terme en escenaris separats van confluir damunt la mateixa taula. Podíem visualitzar alhora, com mai abans, una cartografia general de tot allò que volíem modificar de manera íntegra.

Se’ns pregunta sovint: i ara què? Se’ns demana una resposta clara i immediata. Podem auto-exigir-nos que canviem en només 60 dies el que no han pogut resoldre 30 anys de lluites? Anem a pams: ara toca consolidar la xarxa, estrènyer lligams i redoblar el compromís. Cal fornir una nova arquitectura associativa que sigui veritablement eficaç. Calen missatges clars i moviments concisos. Passada l’efervescència de Plaça Catalunya és hora de cosir, de crear vincles i, alhora, mantenir la nostra visibilitat amb accions intel·ligents i imaginatives. Hem de saber explicar-nos i mantenir el nostre caràcter obert, transparent. En escriure aquestes ratlles part de l’estructura del 15-M ja s’ha descentralitzat als barris des d’on podem transformar les coses des de la proximitat. Estem treballant en coordinar aquesta plèiade d’assemblees tot mantenint àmbits de treball que tinguin caràcter transversal. Així com millorarem la comunicació entre les assemblees de tot l’estat hem de ser capaços de nodrir-nos de les associacions que porten anys treballant en temàtiques concretes. Cal reprendre el gest de què parlava al començament: hem de transcendir les nostres lluites particulars per créixer col·lectivament. Hem de ser humils i buscar ajuda quan calgui, no cal començar-ho tot de nou: hi ha molta feina que ja està feta, només cal que la recollim i la utilitzem.

Una de les virtuts del moviment 15-M és la d’amalgamar i fer visibles totes les lluites, de muntar un trencaclosques que teníem escampat damunt la taula. Ens calen temps, comprensió i paciència però, més encara, ens cal seguir treballant.

Podem canviar en només 60 dies el que
no han pogut resoldre 30 anys de lluites?

Per acabar recordo de nou una de les pedres angulars del canvi que esperem: la transformació individual, profunda, que ens permeti passar del Jo al Nosaltres. Milers de persones de bagatge ideològicament distint hem convergit en multitud de punts essencials. Hem descobert que, al marge de les etiquetes polítiques, ens uneixen consensos molt més amplis si som capaços de ser flexibles. Malgrat han passat només unes poques (i accidentades) setmanes, se’ns exigeix concreció i hi ha qui insisteix a dir-nos que no sabem què volem. Ho tenim molt clar: volem fer taca d’oli i escampar el que va sortir d’aquella primer àgora. Volem que es parli, volem organitzar-nos millor, el temps ja ens ajudarà a ser concrets.

Al document “Principis d’acció per una vida digna”, a la web acampadabcn, hi ha plasmades desenes de línies d’actuació i denúncia. De propostes no ens en falten. Recordo per acabar que el 15-M segueix essent un moviment absolutament obert i vol recollir la veu i la participació de tothom, també la teva. Els errors que hem comès ens han fet més forts i ens han dotat d’eines noves. Així com els temps que vénen apunten a una ruptura de l’actual model social, el canvi pel que treballem ha de ser també profund. No podrem assolir-lo en unes setmanes, com vol resumir l’eslògan: “anem a poc a poc perquè anem lluny”. Arribat l’estiu tindrem temps per treballar amb calma, de respirar un moment abans de prosseguir amb renovada força aquesta tardor que es presenta tan “calenta”. Cal recordar que no s’hi val exigir des de la distància que el 15-M es defineixi. De nou assenyalo el gest: aixecar-se del sofà per sortir de casa i aportar als altres el millor d’un mateix. El compromís, el canvi, ha de ser de tots, de molts, o no serà.

Sam Spade

Una moda recent –sembla ser mediterrània- va introduir la cuina com a un element més de la novel·la policíaca. Vázquez Montalbán i els seus amics Camilleri, Márkaris o Izzo marquen una línia en la que el menjar s’utilitza de contrapunt a l’acció. D’alguna forma la dilata.

A la novel·la negra usamericana –Hammet, Chandler, Ross McDonald i d’altres, els seus detectius privats fan més aviat ús de l’alcohol, però si ens aturem en les novel·les de Chester Himes (mort el 1984 a Moraira, Alacant, on vivia des de l’any 69) podem seguir tota una mostra del menjar “criollo” del sud dels EUA, mentre gaudim -o no, depèn de l’atracció de cadascú per la violència crua- de les aventures de dos policies negres: “Enterramorts” Jones i “Taüt” Ed Johnson. Ells també tenen, de tant en tant, necessitat de reposar forces i menjar quelcom.

A Una creuada en solitari van “remullar les mandonguilles i els espaguettis en una barreja de vi del Rhin i vodka, que ressaltava el gust a all de la salsa”. Més endavant “ous revolts i entrepans d’hamburguesa poc feta empolvorada de sucre morè”.



A Tots morts, “cuixetes de pollastre” que és un plat “geechy de cuixes de pollastre rostides, arròs, quingombó i Xiles vermells i picants”. Aclariments oportuns: els geechys eren una barreja d’esclaus africans fugits i indis seminoles, nadius de les Carolines i Florida; el quingombó és una planta originària d’Àfrica, el fruit de la qual s’utilitza en alguns guisats, donant aspecte gelatinós a les salses. A la cita següent, l’okra, també originària de l’Àfrica, és una hortalissa, també coneguda com a gombo, que es consumeix cuita o bé crua. També s’utilitza com a espècia.

A Comença la calor, tastaran el gumbo: “carn fresca de porc, menuts de pollastre, testicles de porc i gambes gegants, sobre una base d’okra i moniato i assaonat amb vint-i-sis varietats d’herbes i espècies”.

A Corre, home, “peus de porc amb blat de moro, morro de porc amb naps; tripes cuites amb arròs i pèsols; costelles rostides amb moniatos; tortes de panís cruixents; barbs fregits i potatge de fesols; i una mica de pastís de mores”.

A El gran somni d’or mengen “cues de caiman amb arròs” i “mongetes blanques amb tripes”. En un altre moment ens preparen el menjar, aprofitant el que hi ha al frigorífic: “Va agafar una marmita de ferro, va posar una mica de llard de porc i va començar a fregir les tres llonzes de porc. Va afegir farina de panís cuita tallada en llesques de dos centímetres. Un cop a punt les llonzes va afegir més llard i quan la farina de panís va estar daurada la va posar al costat de les llonzes i va fregir els dos ous que va posar sobre les llesques de farina de panís. Va a l’olla el quingombó i les fulles de pixallit (adaptació del pissenlit francès –dent de lleó-) que va deixar coure fins al punt de començar a bullir. Ho va deixar tot sobre la cuineta i va menjar allà mateix, dempeus, fins que no va quedar res”.

Com veieu en aquesta petita mostra, en aquestes novel·les, entre l’acció també hi ha la de menjar.

Òscar Martínez

"... Ells tenien alguna cosa que era artística. (Yoko: "Molt sensible") Els vam dir: "Sou artistes, escriviu llibres, feu teatre, sou com artistes. I ells van dir:" Vosaltres sou com revolucionaris ".

John Lennon en una entrevista per a tv



La participació el 1971 de John Lennon en un concert a favor de l'alliberament de l'activista John Sinclair va suposar que l'ex-líder dels Beatles esdevingués l'enemic públic número 1 de l'administració Nixon. El concert denunciava dues incongruències de les moltes que patia el país en aquells temps. La primera era que l'aparell judicial dels EUA condemnés a 10 anys de presó persones com Sinclair pel "delicte" de fumar marihuana mentre cada setmana el govern nord-americà llançava sobre el Vietnam bombes el poder explosiu de les quals era equivalent al de dos Hiroshima i mig. I la segona incongruència era la d'un president dels EUA -Richard Nixon- que havia arribat a la Casa Blanca amb la promesa de posar fi a la guerra mentre, per contra, aquesta es va intensificar, i fins i tot es va estendre a altres països sota el seu mandat.

La ultradreta que governava -i governa encara en el fons- els EUA no podia consentir que algú amb el carisma i el poder d'atracció de John Lennon esdevingués un líder polític capaç d'oposar-se amb eficàcia als crims de la més poderosa potència imperial que havia conegut la història. Així que Lennon va ser durant anys vigilat i assetjat per l'FBI en mans del sinistre J. Edgar Hoover, tristament cèlebre per ser la bèstia negra de l'esquerra nord-americana durant ni més ni menys que cinc dècades.

El documental "Els EUA contra John Lennon" narra com Lennon va arribar a esdevenir, en arribar a aquest país, una amenaça realment seriosa per al sistema. La imatge d'ell que ofereix aquesta pel·lícula està bastant lluny de la que ens acostuma a oferir la premsa. Les retrospectives sobre la seva carrera normalment passen de puntetes sobre les seves idees polítiques i al més enllà que arriben és a caricaturitzar-lo com a líder del "flower power". Sorprendrà a molts que vegin aquest documental comprovar com Lennon va donar suport obertament a la televisió a la causa d'un partit polític radical com els Panteres Negres, molts dels membres dels quals van ser empresonats i fins i tot assassinats pel govern. Va ser el cas, per exemple, de Fred Hampton, el cadàver del qual va ser trobat al seu llit, després de ser tirotejat per la policia de Chicago i l'FBI el 1969.

Lennon va ser durant anys vigilat i assetjat per l'FBI del sinistre Edgar Hoover

I és que Lennon va arribar molt més lluny de l’"all you need is love". Ell mateix va reconèixer el fracàs de l’excessivament ingenu "flower power" i va arribar a la conclusió que es necessitava alguna cosa més que bona voluntat per posar fi als problemes del món. I això es veuria amb major evidència en les lletres d'algunes de les seves cançons de la seva època post-beatle. "Working Class Hero", on l'artista reclama el seu origen social amb aquests versos, és un bon exemple de fins a quin punt Lennon era conscient de l’absurda i supèrflua que era la fama que li havia donat el pertànyer als Beatles:

"Keep you doped with religion and sex and tv
and you think you're so clever and classless and free
but you're still fucking peasants es far es i can see
a working class hero is something to be /
Et droguen amb religió, sexe i televisió
i tu et creus tan llest, independent i lliure
però a mi em sembla que segueixes sent un fotut ignorant
un heroi de la classe obrera és una cosa a ser"

Lennon, fill d'un marí mercant, va néixer a Liverpool el 1940 i va créixer pràcticament orfe. La seva mare es va negar a criar-lo i el va deixar a càrrec de la seva germana. El seu pare el va abandonar també. Aquesta circumstància i l'ambient social en què va viure, van fer d'ell un rebel durant tota la seva vida. Potser va ser això el que va impedir que la fama i els diners li fessin tancar els ulls a la responsabilitat social que tenia com a artista un cop va arribar l'èxit, a diferència de tants i tants altres en la mateixa situació.

Ja durant la seva època com a beatle, Lennon havia expressat el seu inconformisme amb la societat que l'envoltava, però va ser el fet d'enamorar-se de l'artista conceptual Yoko Ono allò que va actuar com a catalitzador de tota la seva ràbia contra el sistema. Yoko li va proporcionar la suficient valentia com per trencar amb el seu passat d'estrella del rock i retrobar-se amb si mateix. A partir de llavors, ambdós protagonitzarien l'aventura una mica boja de voler canviar el món a través de la música, l'art i la provocació fruit de la suma dels seus grans talents. Per posar un exemple, un dia van donar una roda de premsa ocults per un llençol per tal de reivindicar la igualtat dels éssers humans, independentment de la seva raça, el sexe, o el seu aspecte físic.

Yoko i John volien canviar el món
a través de la música, l'art i la provocació

Vietnam i la lluita pels drets civils eren en aquell temps els temes polítics més candents. La joventut era apallissada per protestar contra una guerra promoguda per un govern que estava matant milions de persones en un país que lluitava per la seva independència. La paraula "revolució" se sentia per tot arreu i aquest va ser precisament el títol de la primera cançó dels Beatles que parlava obertament de política i que va ser gravada poc temps després de l'assassinat de Martin Luther King i de la mort de Brian Epstein, mànager del grup, que sempre s'havia negat a què els Beatles es fiquessin en política. La participació de Yoko Ono en el procés de gravació de "Revolution" va provocar la primera crisi del grup i, finalment, conduiria a la seva dissolució dos anys més tard.

Però encara que tant Yoko Ono com John Lennon es declaressin obertament revolucionaris, això no vol dir que renunciessin al seu pacifisme militant. És més, estaven lluny de creure que les dues coses fossin incompatibles i van decidir utilitzar la seva imatge pública per promoure la causa de la pau. La foto de tots dos al llit durant la seva lluna de mel amb un cartell darrere d'ells que deia "Bed Peace" va donar la volta al món i es va convertir en una poderosa icona que va atreure l'atenció de milions de persones sobre la guerra del Vietnam. Ono i Lennon estaven dient als seus fans que la seva imatge d'estrelles de l'espectacle no era el realment important, que el realment important era acabar amb la guerra.



Per a què el lector es faci una idea del que va suposar l'agressió nord-americana al Vietnam citaré uns fragments de l'obra de l'historiador Howard Zinn, "L'altra història dels Estats Units":

«Grans zones del Vietnam del Sud van ser declarades "zones de foc lliure". Significava que es considerava enemigues totes les persones que s’hi quedaven: civils, ancians i nens, i que es llançaven bombes a discreció. Els llogarets que estaven sota sospita de donar aixopluc al Viet Cong eren sotmesos a missions de "recerca i destrucció": es matava els vilatans en edat militar, es cremaven les cases i les dones, els nens i els ancians eren enviats a camps de refugiats.

«La CIA, en un programa anomenat Operació Fènix, va executar -en secret i sense judici- a com a mínim 20.000 civils a Vietnam del Sud, per ser sospitosos de ser membres del moviment comunista clandestí.

(...) En acabar la guerra s'havien llançat 7 milions de tones de bombes sobre el Vietnam, Laos i Cambodja: més del doble de les bombes llançades sobre Europa i Àsia en la II Guerra Mundial.»

Va ser en aquest context de mort i destrucció en massa que Lennon va compondre la cançó que arribaria a ser l'himne oficial de les protestes contra la guerra, "Give Peace a Chance", que va ser corejada per un quart de milió de manifestants contra la Guerra de Vietnam el 15 d'octubre del 1969, a Washington.

Lennon era massa perillós per la seva enorme
influència entre la joventut nord-americana

En arribar a Nova York, el 1971, Yoko Ono i John Lennon es fan amics de Jerry Rubin, d'Abbie Hoffman i de Bobby Seale, aquest últim president i fundador dels Panteres Negres. Tots ells formaven part dels "8 de Chicago", que van ser detinguts i jutjats per encapçalar les protestes que milers de persones van realitzar contra la guerra del Vietnam durant la celebració de la Convenció Nacional del Partit Demòcrata en aquesta ciutat, el 1968. Durant cinc dies, centenars de manifestants van ser colpejats i atacats per la policia amb gasos lacrimògens. La seva amistat amb Bobby Seale va conduir Lennon a finançar els Panteres Negres, la qual cosa anava molt més enllà d'escriure bellíssims himnes de pau i amor com "Imagine". Suposava convertir-se en un veritable activista polític, en un enemic declarat del stablishment. Havia fet un pas decisiu que havia de conduir-lo a ser tractat pel govern nord-americà com a tal. Així que quan el concert que va oferir Lennon a favor de l'alliberament de Sinclair efectivament va aconseguir la seva excarceració gràcies al carisma de l'ex-beatle, el govern es va posar molt nerviós i va decidir desfer-se'n costés el que costés. Lennon era massa perillós per la seva enorme influència entre la joventut nord-americana en edat de votar i més tenint en compte que el moviment contra la guerra havia decidit apostar fort pel vot jove com a estratègia per sortir del Vietnam. El pla era organitzar una gira de concerts i manifestacions que perseguís Nixon durant el seu periple electoral per tal de tombar-lo a les eleccions presidencials del 1972 i la figura de Lennon era clau en aquest pla.

No és d'estranyar, doncs, que el govern posés tot el seu esforç en desfer-se de Lennon i Yoko. Van començar a assetjar-los, els seguien a tot arreu, els van punxar el telèfon i van amenaçar amb deportar-los, utilitzant com a excusa una condemna per possessió de marihuana que Lennon havia afrontat al Regne Unit anys enrere.

L'amenaça va fer efecte i encara que John i Yoko van guanyar finalment el judici per deportació i van aconseguir quedar-se al país, van renunciar a participar en la campanya contra Nixon per por del que pogués passar. No hem d'oblidar la llarga llista d'assassinats polítics que tenia EUA en el seu haver: Fred Hampton, Medgar Evers, George Jackson, Malcom X, Martin Luther King, etc, tots ells culpables de voler canviar les coses, tots ells assassinats per un govern massa acostumat a eliminar físicament els seus dissidents. És comprensible que el matrimoni Lennon no volgués engrossir la llista.

I no obstant això, una bala aconseguiria creuar-se en el camí de John Lennon a l'edat de 40 anys, poc després que Ronald Reagan guanyés les eleccions presidencials. Un crim que segueix produint ràbia i consternació encara que hagin passat 31 anys des de llavors.

"Els EUA contra John Lennon" té la virtut de completar la figura d'un personatge públic que durant dècades ha estat esbiaixada, igual que l'època en què va viure. És una obra digna de figurar en els nostres "Favorits" del gènere documental, altament recomanable per a tots aquells de nosaltres que pensem que la cultura és alguna cosa més que pur entreteniment.

Miquel Àngel Sòria

L'autor fa un homenatge a l'escriptor Jesús Moncada, fill adoptiu de la vil·la de Gràcia



Gràcia és un barri on tot pot succeir. Fins fa sis anys podíem trobar-nos al Jesús Moncada –aquest any se celebra el 70è aniversari del seu naixement– passejant, o creuar-nos amb algun dels seus personatges, com ara el Mallol Fontcalda, secretari del jutge Crònides a Calaveres atònites, i que ens passi desapercebut com un vell malenconiós que encara porta als ulls el reflex de l’aiguabarreig de l’Ebre i el Segre. També és possible que els haguéssim vist junts en alguna ocasió perquè tal com explica el susdit Mallol:

“Vam concertar una cita en un cafè. Quan jo me n’havia anat de Mequinensa, ell era un galifardeu de quinze anys i, és clar, no el recordava. (...)

Quan Moncada va parlar-me de la conveniència d’un pròleg, vaig coincidir amb ell. Sí, calia situar el lector en aquell món tan diferent de l’actual. Potser la millor manera, va insinuar el barbut mequinensà, seria fer-li descobrir a través de les peripècies d’un jove secretari de jutjat que hi arriba un capvespre de setembre...”

Algú ha afirmat que els mequinensans són com una mena de màfia: s’ajuden allà on es trobin. I molts d’ells devien anar a parar a Gràcia en dues tongades: modernament, els desnonats per l’enderrocament de la vella vila com a conseqüència de la construcció del pantà de Riba-roja. Vilatans de carn i ossos. En un temps més llunyà, els que patien la crisi del final de la primera Guerra Mundial –“quan els mequinensans se n’anaven a Barcelona i més d’un carrer del poble va quedar buit, sense una ànima”- i els que fugien dels efectes de l’arribada dels “nacionales”. Vilatans molt vius en l’imaginari del Jesús Moncada: “En el minúscul pis de Gràcia, a Barcelona, on ell, la dona i el fill anaren a raure al cap d’un sens fi de peripècies dramàtiques,...” recorda el Nelson, el vell patró del llaüt Neptú-Carles Marx, en tornar després de la desfeta de la Guerra Civil. “En alguns casos, com el de la Brígida, aleshores pupil·la d’un bordell del barri de Gràcia, el trasllat temporal va significar un canvi definitiu”.

Algú ha afirmat que els mequinensans són com una mena de màfia

És prou clar explicant alguns moments de la seva vida quotidiana: “Senyor, anit no vaig aclucar l’ull. Pel balcó del meu estudi, que dóna a un carrer del rovell de l’ou de Gràcia, entraven tots els ingredients d’una de les encisadores, inefables nits ciutadanes d’estiu que em fan enyorar successivament i amb una ansietat cada cop més terrible, les estepes de l’Àsia Central, la solitud gelada de l’Antàrtida o el Mar de la Tranquil·litat que els astrònoms situen a La Lluna”.

“L’estridor del telèfon s’afegeix a l’estrèpit circulatori que fa vibrar els vidres del balcó. De bon matí, el Torrent de l’Olla és un desgavell”.

“Seguint l’itinerari de sempre pels carrers deserts, plens de papers convocant a la vaga general del dia catorze, fem cap a la plaça del Diamant”.

“Fa molts anys que visc a Barcelona. Malgrat la separació, el tinc sempre present [l’Ebre], em dolen les barreres que el tallen, la contaminació que l’emmetzina, els peixos que se li moren a les entranyes...”

Gràcia i Mequinensa, sempre. Agermanades en la vida i l’obra d’un personatge inoblidable. Recordades en l’intercanvi de salutacions amb el Quim Monzó: Ei, rural!, Ei, urbà! Uns eis! molt de Ponent. Una salutació que hagués perdut el seu sentit amb la novel·la que el Jesús Moncada va deixar sense acabar** i que a ell el tenia molt il·lusionat. Per primer cop deixava l’ambient rural de Mequinensa per traslladar-se a l’ambient urbà de Barcelona, de Gràcia. Els personatges? Els seus antics companys de l’Editorial Montaner i Simon. Aquesta no era una idea nova ja que apareix en un article del llunyà 1988: “En el riquíssim anecdotari –que caldrà recollir algun dia, abans que el temps no se l’endugui- d’aquell departament de producció, hi ha històries extraordinàries, gairebé increïbles, protagonitzades per tota mena de gent, fins i tot per gats de teulada”.

Aquesta darrera novel·la hagués posat fi a la falsa divisió entre escriptors rurals i urbans “perquè, siguem francs, què vol dir escriptor urbà o escriptor rural, a seques? (...) l’èxode d’escriptors rurals cap a Barcelona no para, les comarques es buiden, i arribarà el dia en què serà més fàcil trobar selenites al passeig de Gràcia que un dramaturg al Montsià”.

Notes:

Jesús Moncada i Estruga (1941-2005). Escriptor nascut a Mequinensa, població a la riba de l'Ebre desapareguda el 1957 per la construcció d'un embassament. És allà on es localitzen les seves novel·les. És un dels autors catalans més traduïts. Morí el 2005 víctima d'un càncer.
* Es tracta d'una novel·la ambientada en el món editorial. Les seves altres novel·les són: Camí de sirga (1988), La galeria de les estàtues (1992) i Estremida memòria (1997).

Manuel Delgado

La nit del 20 al 21 d'agost del 1975 el cantant Raimon va oferir un recital al barri de Gràcia que resultà en un tiroteig per part de la policia i una detenció massiva d'assistents. Manuel Delgado va ser un d'ells.



Ens van fer sortir de l’envelat d’un en un. Estava clar que buscaven que sortís una persona en particular i malauradament aquesta persona era jo. Ja havia vist que un tipus se’m quedava mirant fixament. Era sens dubte un social que m’havia reconegut. Diguem que els de la policia política i jo érem vells coneguts i sabien a qui havien d’agafar. Quan em van tenir a mà em van encanyonar amb una metralleta i em van ficar a un portal.

De fet, em temia el pitjor, perquè sabia que m’havien identificat i feia estona que als voltants de la plaça del Sol se sentien un fotimer de trets i la cosa s’estava posant francament lletja. Em van portar amb la resta de detinguts. Després vaig saber que en total érem vint-i-set. Hi va haver dos ferits de bala, els dos de la Joven Guardia Roja. En Jordi Rizo va quedar ferit al peu, però va aconseguir arribar a casa seva, on el van curar. En Sebastián Arroyo ho tenia més cru, perquè tenia un projectil de pistola incrustat a la cuixa. Va aconseguir marxar del lloc mig arrossegant-se i uns companys del PSUC se’l van endur en un cotxe. Després vaig saber que al xaval l’havia operat un camarada seu, metge del Clínic, i que havien hagut de fer la intervenció sense anestèsia.

Era la nit del 20 al 21 d’agost del 1975. L’ambient estava caldejat per les protestes contra l’imminent execució de diverses penes de mort contra presos del FRAP i d’ETA. Qui m’anava a dir a mi que hauria de tenir el “privilegi” de passar sota el mateix sostre amb un d’ells la nit anterior al seu afusellament!

Ens van ficar a diversos vehicles zeta dels grisos i ens van dur a la comissaria de Gràcia. A mi em van posar apart, a una cel·la individual. Recordo que algú va dir: “A este ponerle aparte, que es peligroso”. És curiós. La situació era francament greu, però incomprensiblement em vaig quedar adormit.

un policia es va adreçar directament a mi
cridant-me “¡Cabrón catalán!”

Em van despertar crits d’algú a qui estaven martiritzant al pis de dalt i que al cap d’una estona van fer rodolar escales avall. Quan va arribar a baix li van tirar al damunt una galleda gran d’escombraries buida que li va impactar en tot el cap. Més tard queia rodolant un altre noi. Eren dos xavals que tenien en comú que portaven barba i un niqui blau, que eren els trets que el policia ferit identificava com dels seus agressors. Joaquim Vilaprinyó i Francesc Xavier Muñoz. Aquests dos nois eren els que el guàrdia havia identificat. Estava clar que els dos no podien ser, però em va fer l’efecte que la policia no estava en aquells moments per matisos.

Uns minuts després em venien a buscar per portar-me a dalt. Allà em van dur davant d’un policia tot embenat i amb un braç en cabestrell, per si em reconeixia com a un dels seus agressors. Jo no era, però tant hi feia. Van ficar-me a un despatx i van formar un cercle entorn meu. Van començar a estomacar-me amb cops de puny i puntades de peu durant una interminable estona. No sé quan de temps s’hi van estar apallissant-me, però realment se’m va fer una eternitat. En un moment donat va entrar al quarto un policia més gran que es va adreçar directament a mi cridant-me “¡Cabrón catalán!”. Va agafar una ampolla de cervesa buida que hi havia sobre una taula i va clavar-me un cop sec amb la boca de l’envàs al llavi, que em va deixar estabornit i sagnant. Em van dur al lavabo per a què em rentés i vaig veure que estava tot ple de petits tolls de sang, segurament del noi al que havia sentit cridar feia una estona.

Ningú ens va preguntar res. Les pallisses eren meres formes de revenja per part dels policies. Estava clar que la detenció formal, les fotos de la fitxa, la presa de ditades i les declaracions serien a la tètrica prefectura de policia a la Via Laietana i a mans de la Brigada de Investigación Social, la policia política franquista.

Efectivament, a una hora indeterminada de la matinada ens van treure a tots i ens van ficar als 27 en diversos cotxes cel·lulars. Allà es va produir un curiós acte de solidaritat. Alguns vam treure papers petits que portàvem a sobre –no ens havien retirat encara les pertinences– i els vam anar fent petits bocins que ens distribuíem entre les vuit o deu persones que cabien a cada furgó policial, aprofitant que a dins no hi havia cap policia vigilant. Aquells paperets, tots de paper de ceba, eren una de les més respectades mesures de seguretat durant la dictadura, que consistia en apuntar-hi determinades adreces i telèfons justament per poder fer el que vam fer: menjar-nos-els. Un bon tros del trajecte entre plaça Lesseps i Via Laietana ens el vam passar tots mastegant aquells paperets.

Les pallisses eren meres formes
de revenja per part dels policies

A Via Laietana ens van fitxar i ens van ficar als calabossos, que d’altra banda ja em coneixia de l’any anterior, quan em van detenir, també a punta de metralleta, a la sortida d’una reunió de la comissió obrera del banc on treballava. En aquella ocasió vaig tenir la sort que no s’adonessin que jo formava part de la cèl·lula del PSUC de la banca i que arribessin a la conclusió que era sols un “captat” no militant de CCOO. Això també em va servir per a què no s’acarnissessin massa amb mi els de la Brigada Político Social. Tant en una ocasió com en l’altra els socials no van arribar a intuir que qui tenien detingut era un responsable polític de les JCC, la Joventut Comunista de Catalunya. Si s’ho haguessin ensumat no s’haguessin limitat a repartir-me unes quantes hòsties, moltíssimes menys que les que acabava de rebre a la comissaria de Lesseps.

De l’estada als terrorífics soterranis de Via Laietana recordo dues coses tremendes. Una d’elles va ser l’arribada als calabossos d’una pobre dona a la que havien detingut crec que al mercat de Collblanc per haver recollit del terra un full volant. L’altra, terrible, va ser la d’un dels nois als que el policia ferit havia reconegut com al seu atacant, en Francesc Xavier Muñoz. En un moment donat vaig veure que el baixaven entre dos guàrdies bastant abatussat. En un vist i no vist va començar a córrer pel passadís dels calabossos cridant “¡no me pegaréis más!”. Va agafar una ampolla de no sé què que hi havia sobre la taula dels policies, va trencar-la d’un cop i, amb un dels vidres, va tallar-se les venes davant de tots. Va començar a brollar-li sang i el terra va quedar com un bassal vermell que poc després ens van obligar a netejar a nosaltres. Al xaval se’l van endur a l’hospital.

Vam estar-nos a Prefectura les 72 hores preceptives abans de portar un detingut davant el jutge. Havien anat deixant en llibertat diversos detinguts. Al final en quedàvem només deu. En un determinat moment ens van treure i ens van ficar en un altre cel·lular. Crèiem que ens portaven al jutjat, però no era així. El camí era directe cap a la Modelo. No veuríem el nostre jutge si no uns dies després i ja a la presó. El jutge era un coronel de l’exèrcit, que quan li vaig ensenyar el cos ple de blaus i els senyals a la cara em va dir: “¿Y cómo sé yo que esto no se lo ha hecho usted en el tumulto?”.

Efectivament no estàvem ens mans del temible Tribunal de Orden Público, sinó de les autoritats militars, la qual cosa implicava que el delicte que se’ns imputava –“agresiones de obra a las Fuerzas Armadas”– corresponia a la jurisdicció militar i havia de ser jutjat en un consell de guerra. El panorama que teníem davant era ben dur, car sabíem que aquest tipus de procediment tan sols corresponia a altíssimes peticions fiscals.

“esto que hacemos ahora contigo lo continuaremos
haciendo cuando vengan los tuyos”

Les deu persones que vam quedar empresonades a disposició militar vam ser: en Francesc Xavier Muñoz, el que va intentar matar-se per a què el deixessin de torturar, que el van portar directament des de Peracamps; Joaquín Martínez Beneyto, del Partido del Trabajo; Josep Lluís Suárez, de la Joven Guardia Roja; Juan Aracil, que no tenia filiació política, però a qui ser treballador de la SEAT el convertia automàticament en culpable; Joan Sants, de la Lliga Comunista Revolucionària; Ricard Talens, de la Federación de Grupos Libertarios; Francesc de Paula Ripoll, de les Plataformes Anticapitalistes, amb qui vaig fer després una gran amistat, companys que van ser de cel·la a la presó una bona temporada; Joaquim Vilaprinyó, fotògraf i que jo sàpiga no militant; Maria Cristina Trejo, una funcionària de presons de la que no en sé res i que van portar a la presó de dones de la Trinitat, i jo.

Els incidents a la plaça del Sol van merèixer una petita “gacetilla” a la premsa, en la que s’informava que la policia havia fet diversos trets “a l’aire”. Deien sempre el mateix, cosa que donava peu a un seguit de bromes i acudits a propòsit de l’existència d’estudiants i treballadors voladors. La notícia de la nostra posada a disposició militar va ocupar unes ratlles a alguns diaris. Era l’època en què la premsa estava manipulada. Tota la història del fets de la plaça del Sol de la nit del 20 d'agost del 1975 estan descrits en el llibre de Joan Ventura, La masmorra. De la plaça del Sol a la Via Laietana: viatge a les tenebres del franquisme (Cossetània, 2007).

Pel que fa als tipus de la policia secreta franquista no oblidaré mai una cosa que em comentaven entre cop de puny i puntada de peu. Era una cosa que repetien sempre, com una mena de “coletilla” que tots els detinguts per la Brigada Político-Social recorden, fins i tot quan, a diferència d’aquell moment, el règim no estava agonitzant, ni s’havia produït la revolució portuguesa ni la posterior depuració de la PIDE. Era allò tan famós de: “No te cabrees con nosotros, chaval, que esto que hacemos ahora contigo lo continuaremos haciendo cuando vengan los tuyos”. No vaig saber veure en aquells moments fins a quin punt tenien raó.

http://manueldelgadoruiz.blogspot.com

Oscar Martínez

Què significat pot tenir la democràcia avui dia i com ens pot ajudar la tradició democràtica-republicana a respondre a aquesta qüestió?

Quan Convergència i Unió va guanyar les darreres eleccions autonòmiques Artur Mas va descriure el seu propi govern com el “govern dels millors” (1). Que aquest personatge utilitzés aquesta expressió per referir-se als alts càrrecs que ell mateix havia escollit personalment per dirigir els assumptes públics de Catalunya no és gens casual. Respon a una concepció elitista de la política entesa com una activitat reservada a homes i dones “virtuosos”, ben allunyada del sentit clàssic de la paraula democràcia (demos + cracia, “govern dels pobres”, entenent per demos els que viuen del seu treball). Resumint-ho en poques paraules, la política és cosa dels “millors”. I qui són els millors en una societat capitalista com la nostra? La única resposta possible per a un representant de la classe en el poder és que els millors són aquells que han demostrat ser-ho gràcies al seu èxit en la seva vida privada. Efectivament, el lector ho ha endevinat: estem parlant dels rics.

Rellegint el llibre de l'Antoni Domènech, “El eclipse de la fraternidad”, un no pot evitar trobar evidents paral·lelismes entre aquesta forma d'entendre la ordenació dels afers públics que tenen els polítics de Convergència i Unió i els atacs que Aristòtil va dirigir ara ja fa més de 2000 anys contra la democràcia atenenca. El filòsof grec no va poder suportar mai que els pobres lliures tinguessin igual accés als llocs de govern de la ciutat que els propietaris rics. Però almenys, a diferència del que diuen els apologetes del sistema, Aristòtil era prou honest intel·lectualment com per reconèixer que la societat es divideix bàsicament en rics i pobres i que la preeminència social d'uns o altres defineix el caràcter polític de l'estat: es tracta d'una democràcia en el cas de que tinguin el poder els pobres i d'una oligarquia (“govern d'uns pocs”) si són els rics els que manen.

El concepte de “govern dels millors” respon
a una concepció elitista de la política

Per al filòsof grec el govern bo és aquell que està protagonitzat per homes “virtuosos” i aquests de cap manera poden ser pobres (o no propietaris, que si fa no fa és el mateix). Per a Aristòtil “la riqueza y la propiedad suelen coincidir con la virtud, siendo aquella la fuente de ésta” (2) Els pobres, que són identificats com aquells que s'han de guanyar la vida amb el seu treball personal, no poden ser mai aptes per governar-se a si mateixos perquè no disposen d'allò que és imprescindible per a l'exercici virtuós del poder i que només pot derivar de l'acumulació de bens: l'oci. Només els rics, segons Aristòtil, tenen el temps lliure necessari per dirigir de manera racional i justa la vida política de la ciutat. Podem veure en això perfectament reflectida la concepció tecnocràtica d'Artur Mas, per al qual el poder ha d'estar reservat als “millors”, a aquells que “saben” què s'ha de fer en tot moment perquè s'han format en les millors escoles de negocis del món, identificant l'èxit empresarial amb la virtuositat política.

Domènech, però, ens assenyala de forma eloqüent la fal·làcia que s'amaga darrera aquesta suposada “argumentació”. I és que durant 140 anys Atenes va ser governada pel partit dels pobres, fins que l'autòcrata Alexandre va posar fi al seu règim democràtic:

“La reforma constitucional de Ephialtes (...) consistió muy principalmente en hacer que los cargos públicos de gobierno, así como la participación en las asambleas deliberativas y en los tribunales populares de justicia fueran remunerados con fondos públicos. Esa reforma trajo consigo la invasión de la vida política por parte del demos pobre...” (3)

només un règim democràtic radical pot contrarestar les relacions de dominació
proporcionant accés a la propietat a la gran massa de desposseïts

Com va ser possible que una ciutat-estat com Atenes pogués ser dirigida per la classe social dels desposseïts no només sense caure en el caos, sinó donant-hi pas a l'època més gloriosa de la seva història (la de Pericles, la de Fídias, la de Sòcrates)? Per dues raons, ens diu Domènech: 1) com acabem de veure perquè els pobres podien dedicar el temps necessari per a l'activitat política sense morir-se de fam gràcies a la remuneració dels càrrecs públics (és clar que un ric, en canvi, pot prescindir-ne doncs ja en té prou per viure sense treballar). I 2) perquè els pobres van poder evitar en bona mesura trobar-se sotmesos a relacions de dependència vers els propietaris gràcies a la redistribució de la propietat de la terra i l'abolició de l'esclavatge per deutes que va permetre l'arribada de la democràcia (4).

Aristòtil tenia raó quan afirmava que el fet de no tenir propietats col·locava -i col·loca encara- les persones a mercè d'altres que sí són propietaris, de la voluntat dels quals acaba depenent la supervivència dels primers, cosa que limita radicalment la seva capacitat d'elecció. És lògic doncs que les relacions clientelars privades patró-semi-esclau (que no altra cosa és un treballador assalariat) esdevinguin relacions igualment clientelars en l'esfera política. Per tant, només un règim democràtic radical pot contrarestar aquestes relacions de dominació a l'àmbit privat proporcionant accés a la propietat a la gran massa de desposseïts, amb coses com la distribució dels mitjans de producció, com ara la terra, la tecnologia o el mateix coneixement (5).

Tornem doncs a la definició aristotèlica de la virtut política. No només no és cert que els “millors” polítics siguin els rics -com afirmen tant Aristòtil com, subreptíciament, en Mas- sinó que poden perfectament arribar a ser els pitjors governants. Recapitulem una mica abans d'aprofundir en aquesta qüestió. Un altre filòsof grec de nom Protàgores -aquest sí partidari de la democràcia- va defensar que els pobres tenen, com a mínim, la mateixa capacitat innata que els rics d'esbrinar allò que és just i bo per al bé comú. Qualsevol persona seria vista pels seus congèneres com un boig si es declarés incapaç de distingir el que es just del que no ho és (6). Els més dignes representants de la democràcia atenenca, Pericles i la seva companya, Aspàsia, van declarar amb fermesa que solament el govern dels pobres assegura el respecte per la llei. Un govern dirigit per homes rics farà tots els possibles per monopolitzar egoistament el poder, marginant al conjunt de la població de la presa de decisions polítiques i desvirtuant el mateix concepte d'estat de dret.

Pel contrari, la possibilitat que el pobre pugui dedicar part del seu temps als afers públics gràcies al trencament de les relacions de propietat que el lliguen al seu “superior” i, en paraules de Marx, l'alienen del producte del seu propi treball, permetrà que la democràcia sigui quelcom més que una paraula buida de contingut.

Veurem ara com la forma d'entendre la política que té Artur Mas no té res de nova sinó que obeeix a uns patrons absolutament reaccionaris, de llarga tradició antidemocràtica. El 1794 es produí el cop d'estat de Termidor, que posà fi a la democràcia fraternal republicana fundada per Robespierre. El partit republicà liderat per aquest havia aconseguit instaurar el sufragi universal (masculí) per primer cop a Europa, havia abolit l'esclavatge a les colònies franceses, havia proclamat el dret a l'existència com el dret del qual emana tota la resta i havia eliminat la distinció legal que separava l'àmbit públic del privat, possibilitant el trencament de les velles relacions de dependència que hi havia entre les classes subalternes i els seus amos. Doncs bé, tot allò va finir amb el cop d'estat del 9 de Termidor de 1794, que va abolir el sufragi universal, reservant la participació en els assumptes públics exclusivament als propietaris.



Fixem-nos com entenien els termidorians el que per a ells havia de ser un bon govern:

“Tenemos que ser gobernados por los mejores; los mejores son los más instruidos y los más interesados en el mantenimiento de las leyes (..) no hallaréis hombres así sino entre quienes gozan de alguna propiedad, los cuales (..) deben a esa propiedad y a la holgura que ella proporciona la educación que los ha hecho capaces de discutir, con sagacidad y precisión, sobre las ventajas y los inconvenientes de las leyes que determinan la suerte de la patria... Un país gobernado por los propietarios está en el orden social; uno gobernado por los no propietarios [la democracia] es el Estado de naturaleza.” (7)

Es tracta del mateix raonament que trobàvem ja a Aristòtil, per al qual la democràcia no era desitjable perquè suposava donar-li el poder a homes no virtuosos, incapaços de governar-se a si mateixos. Es tracta del mateix raonament que continuem trobant en les files dels polítics reaccionaris, per moltes al·lusions retòriques a la democràcia que facin en els seus discursos electorals, perquè en el fons acaben governant sempre en favor d'una minoria de privilegiats, a la qual representen.

Deixar en mans de la burgesia el concepte de democràcia
ha estat el millor regal que l'esquerra ha fet a la classe dominant

Com s'ha abandonat així, d'aquesta manera, el venerable i veritable sentit original de la democràcia entesa com a “govern dels pobres”, és a dir, com a govern d'aquells que viuen gràcies únicament al seu esforç personal? Com és possible que s'hagi perdut així la idea de llarguíssima tradició històrica de que la democràcia s'ha d'assentar sobre bases socials i econòmiques profundes, que no és possible sense que estigui garantit per a tothom el que Robespierre anomenava “dret a l'existència”?

En un article titulat “Democracia burguesa: nota sobre la génesis del oxímoron y la necedad del regalo” (8) Domènech critica la visió estereotipada que hom té de la democràcia del món antic com un règim polític on “una muy pequeña minoría de ociosos más o menos ricos y libres podía permitirse, con desprecio del trabajo y de la vida práctica material, el lujo de deliberar políticamente gracias a la inmensa masa de esclavos que sostenía la vida productiva toda.” Ja hem vist com aquest tòpic tant estès socialment no respon a la realitat històrica. Més aviat al contrari, tenim moltes coses a aprendre de la tradició democràtica-republicana del món antic, precisament perquè els nostres referents polítics més propers respectaven i bevien d'aquella tradició i perquè són els defensors passats i actuals de la propietat entesa com un dret sagrat -per damunt inclús de la resta de drets- els que més han fet per destruir la democràcia, convertint-la en una closca buida.

Per això, deixar abandonat en mans de la burgesia el concepte de democràcia -no la idea vulgar que s'encarreguen d'estendre els mitjans de comunicació, que identifiquen automàticament democràcia amb eleccions, sinó la idea original, la idea d'un sistema polític on tots els éssers humans puguin viure fraternalment-, és més, considerar que va ser la burgesia la que va lluitar per la democràcia, la que l'interessa que hi hagi democràcia perquè així governa millor, fins al punt d'identificar democràcia amb capitalisme, ha estat el millor regal, ens diu Domènech, que l'esquerra ha pogut fer a la classe dominant.

Ens convé molt recuperar el terreny perdut en la batalla de les idees, ara que ha quedat en evidència amb total claredat per a milions de persones que el que tenim no és una veritable democràcia, sinó el seu contrari: una oligarquia, que no una altra cosa vol dir “govern dels millors”.


Notes:

1. http://www.tv3.cat/videos/3290810
2. Antoni Domènech, El eclipse de la fraternidad. Barcelona, Crítica, 2004. p. 49.
3. Ibid., p. 51.
4. Ibid., p. 58.
5. No cal fer un gran esforç d'imaginació per no veure en l'obsessió de l'actual govern de CiU per les retallades dels serveis públics no només una intencionalitat econòmica favorable als interessos empresarials, sinó també raons de caràcter purament polític: disminuir la capacitat del que Gramsci anomenà classes subalternes de participar activament en la vida política mercès a l'existència d'uns bens comuns que són accessibles independentment de la renda de cadascú, com són la sanitat i l'educació públiques.
6. Domènech, Op. cit., p. 56.
7. Boissy d'Anglas, citat per Domènech, p. 92.
8. http://www.vientosur.info/articulosabiertos/VS-100-11-domenech-democraciaburguesa.pdf

Maria Torres i Laura CasasSi alguna cosa desprenen persones com el Miquel Aparici és aquest entusiasme, difícil de trobar avui dia, per les coses que un fa. Visitar el seu taller, veure les seves obres és tota una experiència inspiradora, perquè el seu treball és veritablement únic.
Dimarts a les 8 del vespre, quedem per anar a l’estudi d’en Miquel. Caminem pels carrers de l’Hospitalet fins arribar a un curiós edifici prop de les vies del tren. L’aparença és decadent però suggestiva. Per accedir al seu estudi pugem en un muntacàrregues i quan es tanquen les portes sentim que estem dins de la pel·lícula Blade Runner, enmig de l'escena on Sebastian troba la replicant Pris i la porta al seu apartament, on viu sol, envoltat dels ninots animats que ell fa amb les seves pròpies mans. Més tard en Miquel ens confessarà que és un dels seus films preferits.

Inspiració i ordre dins del caos

La primera sensació en entrar a l’estudi, situat a la 4ª planta de l’edifici, és de caos i desconcert, però, entre andròmines i escultures, en Miquel Aparici hi té un espai on aïllar-se, relaxar-se i crear les seves obres. En aquest desordre aparent hi té el seu ordre particular.

Assegut en un dels sofàs del seu taller-estudi, situat en un extrem de la sala que ha convertit en un acollidor racó, en Miquel parla de la seva trajectòria artística mentre sosté un dels seus primers dibuixos. Han passat més de 10 anys des que, gairebé sense proposar-s’ho, va començar a utilitzar cafè en lloc de tinta: “Després d’un viatge a Formentera que vaig fer l’any 99 vaig començar a dibuixar animals amb cafè i sucre. El primer va ser una sargantana. Tot va anar molt ràpid i després de 3 mesos em va sortir la primera exposició, i al cap de 6 mesos estava exposant al Soho de Nova York”. El reconeixement li va arribar de sobte, quan ni ell mateix s'ho esperava.

Dibuixar a l'aire

“Vaig estar molt de temps experimentant amb el cafè. Vaig provar de pintar amb tallat o amb cafè amb gel, però només va bé amb cafè sol, i per les zones més fosques utilitzo cafè amb sucre”. Miquel Aparici és dissenyador gràfic, director d’art de la Revista “El Jueves”, i s’ha passat la vida envoltat de bons dibuixants. Si intentéssim definir-lo podríem posar-li moltes etiquetes: l’artista del cafè, el Diògenes pijo, l’artista del reciclatge... Però el cert és que ell experimenta. Va començar amb el cafè, gairebé de casualitat i el seu art ha evolucionat fins a convertir-se en un transformador d'objectes aparentment “jubilats”. On tu veus una vella sabata ell hi veu una cara de gos, on tu veus una navalla oxidada, ell hi veu un ocell...

“Mentre pintava amb cafè sobre paper pensava que tot allò s’acabaria algun dia, però un dia, a partir dels dibuixos d'insectes, se’m va acudir que podia dibuixar a l’aire i així vaig començar a fer escultures. Primer amb filferro i després amb ferro, fustes, bronze... i vaig començar a soldar i a unir diferents objectes”. I així va anar substituint el dibuix per l'escultura. “Amb l’escultura m’ho passo molt bé, he de resoldre molts problemes i cada dia descobreixo noves solucions”. Ara el cafè el segueix utilitzant, però per relaxar-se.

La segona vida de les andròmines

Per crear les seves escultures tots els materials que fa servir són reutilitzats. “Al principi buscava les peces al carrer, als contenidors... però trobes poca cosa” explica mentre recorre amb la mirada les estanteries plenes d'objectes. “Després vaig començar a anar a descarregades d’antiquaris i ara busco molt per Internet i compro a França, Alemanya, el Japó... Puc estar a casa, tranquil·lament, buscant objectes a qualsevol part del món”. Amb els anys s’ha anat tornant cada vegada més selectiu. Ja no recull qualsevol objecte sinó que els escull acuradament i ha descobert a Internet una font inesgotable d'objectes insospitats per completar les seves obres. Un motlle de radiador per avions, unes ulleres antigues de soldar, polaines de la guerra o una politja de vaixell són alguns dels objectes que ocupen les prestatgeries del seu estudi. “Amb el temps he aconseguit una xarxa de contactes que m’avisen cada vegada que es volen desfer d’algun trasto. Són els meus camells particulars”, afegeix somrient.

Totes les escultures d’en Miquel desprenen una singular vitalitat. La majoria són animals. Insectes, ocells, gossos, un cocodril... “Utilitzo objectes de tot tipus que uneixo per donar-los vida. El procés que segueixo és força variat. Hi ha peces que em suggereixen alguna cosa quan les veig i a partir d’aquí busco altres objectes per completar l’animal que vull. Altres vegades veig peces que m’agraden i les guardo pensant que ja les aprofitaré. Un altre sistema que utilitzo ara és construir l’esquelet amb filferro partint d’una idea clara del que vull fer, per exemple un gos, i llavors l’esquelet és com un penjador on jo vaig penjant diferents materials per completar la figura. En canvi hi ha altres objectes que els vaig unint directament i acaben formant l’animal que vull”.

A més dels animals, que sens dubte són els protagonistes, la seva inquietud per experimentar l’ha portat a crear altres sèries com la recent col·lecció d’instruments musicals o l’exèrcit de coets -que recorden el de Tintín- fets amb vells extintors.

Donar forma a les emocions

“Cada vegada que arribo a l’estudi em submergeixo en el meu món particular on desapareixen tots els mals” explica orgullós. L’estudi és el seu racó de felicitat, una habitació plena d’objectes on construeix les seves pròpies joguines i gaudeix com un nen en un parc d’atraccions. I aquesta felicitat és la que vol transmetre amb el seu art impregnat d’optimisme i bon humor.

“M’agrada buscar la bellesa on se suposa que no n’hi ha i oferir-la a la gent. Amb el meu treball busco oferir un tros de felicitat, un tros d’optimisme al meu públic. Mai dibuixaré una papallona perquè una papallona ja és maca de per si, en canvi un escarabat no és estètic, però jo intento trobar la part estètica de les coses que la majoria de la gent pensa que no ho són. Jo busco passar-m’ho bé i connectar amb la gent oferint-los optimisme i felicitat”.

Per la majoria de persones el cafè és imprescindible per iniciar bé el dia, per en Miquel Aparici és una eina de treball que va significar el començament d’una inesperada trajectòria d’èxits que encara avui continua mentre va transformant-se a si mateix i al món que l'envolta.

Pedro PáramoEl mateix dia que la UNESCO declarava patrimoni cultural immaterial (PCI) la cuina mediterrània, també ho feia amb la cuina mexicana. Pèro aquesta última amb condicions, com en els contractes, amb lletra petita.


“Encontré su nombre español, ajolote, la mención
de que son comestibles y que su aceite se usaba
se diría que no se usa más) como el de hígado de bacalao”.

Axolotl, Julio Cortázar

És ben cert que la cuina mexicana sempre ha estat considerada a un gran nivell, per tant no hi ha cap sorpresa. Fins aquí la part plaent de la notícia perquè... hi ha una altra part que no ho és tant. A les mesures que posa la UNESCO com a condició per a concedir aquest guardó hi ha, en el cas al que faig referència, i com en els contractes, la “lletra petita”. Lletra petita que recull propostes d’una ONG, el “Conservatorio de la Cultura Gastronómica Mexicana, Sociedad Civil”, una organització amb ànim de lucre!

Quines són algunes d’aquestes propostes? Treure les cuineres tradicionals de les seves comunitats, fer-les-hi fer cursets d’higiene, tècniques culinàries, administració d’empreses i publicitat. Tot això per a què? Per crear mini-empreses encaixades en les rutes turístiques entre restaurants de nouvelle cuisine mexicana que explotaran els promotors del projecte.

Davant la greu ingerència, a aquesta gran cuina (on destaca la de Michoacán) no li queda cap altra opció que agrair la deferència de la UNESCO i seguir cuinant com fins ara, passant l’art de mares a filles, amb la seva tècnica mil·lenària i uns costums que s’han de defensar. En cas contrari, potser acabaran cobrant l’itacate (menjar per a portar) amb el que s’obsequia els convidats quan s’ha acabat l’àpat familiar.

L’altre pas, en cas contrari, serà recomanar a les cuineres de la novel·la de Laura Esquivel “Como agua para chocolate” l’assistència obligatòria a cursos per aprendre tècniques amb el Paul Bocusse o el Ferran Adrià.

Ja m’estic imaginant, deconstruïda, la recepta del Champandongo:

INGREDIENTS

¼ de carn picada de vedella
¼ de carn picada de porc
200 g de nous
200 g d’ametlles
1 ceba
1 acitron (tija de la biznaga mexicana tron, sense escorça i confitada)
2 jitomates
sucre
¼ de crema
¼ de formatge manxec
¼ de mole
comí
brou de pollastre
“tortillas” de blat de moro
oli

ELABORACIÓ

Es pica finament la ceba i es posa a fregir juntament amb la carn, en oli. Mentre es fregeix s’agrega el comí mòlt i una cullerada de sucre. Quan la carn es comença a daurar, s’afegeix el jitomate picat, l’acitron, les nous i les ametlles trencades a bocins petits. Quan la carn és cuita es fregeixen les tortillas en oli, que quedin toves.
Al motlle per al forn s’hi posa una capa de crema, una de tortillas, una de picada i el mole, cobrint-lo amb el formatge a làmines i la crema. Es repeteix l’operació fins que Es repeteix l’operació fins que s’ompli el motlle i es posa al forn fins que el formatge està desfet i les tortillas estovades. S’acompanya amb arròs i frijoles.

Manuel DelgadoL'autor ens mostra la manera com, des del terreny de l'antropologia, hom pot fer front al fenomen del “fonamentalisme islàmic” i mirar de salvar la distància epistemològica creada al voltant de conceptes creats artificialment pels aparells ideològics dominants, com són la separació de -i fins i tot el xoc entre- les cultures d'“Orient” i d'“Occident”.

Potser per redimir les seves deficiències, a l'antropologia li cap el mèrit d'haver contribuït a desmentir l'abisme que se suposa separa el que, no menys conjecturalment, s'entén que són les cultures d'Orient i d'Occident. En efecte, els antropòlegs han col·locat al centre mateix de la seva tasca qualitats que trobarien en les filosofies orientals una clara afinitat: una distància que obliga a contemplar els objectes del seu coneixement al mateix temps de lluny i de prop, l'escepticisme, la negativitat -és a dir, la renúncia a donar per bona una sola de les visions divergents que concerneixen els fets-, una certa tendència a l'abstencionisme i, per descomptat, la tolerància com la desembocadura moral d'aquest requisit, al mateix temps epistemològic i deontològic, que és per a ells el relativisme cultural.

Aquesta simpatia que el saber antropològic ha experimentat cap al pensament oriental, i molt particularment pel budisme i el xintoisme, ha estat explicitada en diferents ocasions, i no a partir d'una única tradició acadèmica. Des de l'antropologia culturalista nord-americana, Gregory Bateson mai va deixar de reconèixer el seu deute amb el budisme, com ho demostra en obres seves com Passos cap a una ecologia de la ment o Esperit i naturalesa. Ruth Benedict va elaborar, per la seva banda, el seu elogi del zen a El crisantem i l'espasa. Però més entusiasta és encara la posició de Claude Lévi-Strauss que, des de l'antropologia social europea, va donar fe de la seva proximitat, al mateix temps moral i intel·lectual, a la crítica budista a la realitat.

L'obra en la qual Lévi-Strauss més s'atura a fer la seva apologia del budisme és Tristos tròpics, que dedica els seus últims apartats a aquesta declaració de simpatia que hauria de donar pàbul als seus crítics per dedicar-li l'àcid qualificatiu de "marxista zen". No en va, sense cap dubte. En la conclusió de l'obra podem llegir: "Quina altra cosa he après dels mestres que he sentit, dels filòsofs que he llegit, de les societats que he visitat i d'aquesta ciència mateixa de la que Occident s'enorgulleix, sinó rosegons de lliçons que, unes al costat d'altres, reconstitueixen la meditació del Savi al peu de l'arbre?". I, més cap al final: "Entre la crítica marxista que allibera l'home de les seves primeres cadenes i la crítica budista que és coronada per l'Alliberament, no hi ha oposició ni contradicció. Ambdues fan la mateixa cosa a nivells diferents. El pas entre els dos extrems està garantit per tots els processos del coneixement que la humanitat ha pogut complir en l'espai de dos mil·lennis gràcies a un moviment de pensament indissoluble que va d'Orient a Occident ".

Lévi-Strauss va emetre el seu veredicte sobre l'Islam tenint només
davant els seus ulls una de les seves formulacions més puritanes

És en el capítol XXXIX de Tristos tròpics on Lévi-Strauss deté la seva reflexió a Tàxila, un paratge al peu de les muntanyes de Caixmir que encara recull les restes d'un antic esplendor civilitzatori. Correspon aquest al moment, entre els segles V a. C. i I d. C., en què aquell punt va ser testimoni de la trobada pacífica de quatre grans tradicions religioses: l'hinduisme, el budisme dels reis Maurya, el zoroastrisme de parts i escites i l'helenisme, que va arribar de la mà dels bactrians i del mateix Alexandre, que va passar en aquell lloc diverses setmanes. Reflexionant sobre les ruïnes de la civilització greco-búdica, Lévi-Strauss es formula una pregunta: "Què seria avui d'Occident si la temptativa d'unió entre el món mediterrani i l'Índia hagués tingut un èxit durador?" Intentant respondre’s a si mateix, Lévi-Strauss es topa amb l'Islam, que s'havia imposat en la zona per a no abandonar-la més. El seu judici sobre la cultura musulmana, tal com es desplega davant els seus ulls -Fort Vermell, tomba de Jahangir, Taj Mahal-, no pot ser més negatiu: "... Una tolerància que s'exhibeix a costa d'un proselitisme el caràcter compulsiu del qual és evident. De fet, el contacte amb els no musulmans els angoixa. El seu gènere de vida provincià es perpetua sota l'amenaça d'altres gèneres de vida, més lliures i flexibles que el seu, i susceptibles d’alterar amb la seva sola contigüitat". Més endavant: "... Els musulmans s'enorgulleixen de professar el valor universal de grans principis: llibertat, igualtat, tolerància, i revoquen el crèdit que pretenen afirmant alhora que són els únics a practicar-los". En un altre lloc: "Tot l'Islam sembla ser, en efecte, un mètode per desenvolupar en l'esperit dels creients conflictes insuperables, a risc de salvar-los després proposant solucions d'una gran simplicitat. Amb una mà se'ls precipita, amb l'altra se'ls deté a la vora de l'abisme". El capítol conclou: "Gran religió que es fonamenta no tant sobre l'evidència d'una revelació com sobre la impotència d'entaular llaços enfora. Enfront de la benevolència universal del budisme, al desig cristià de diàleg, la intolerància musulmana adopta una forma inconscient en els que es fan culpables d'ella; perquè si bé no tracten sempre de portar a un altre, de manera brutal, a compartir la seva veritat, són en canvi incapaços de suportar l'existència de l'altre com un altre".

Tenim, doncs, que per Lévi-Strauss l'Islam ha estat el gran responsable d'haver erigit una barrera infranquejable que ha interromput el continuum cultural que va unir Europa amb Extrem Orient. És més, l'efecte òptic d'una "cultura Oriental" separada, i fins i tot antagònica o incompatible, amb una "cultura Occidental", és en gran mesura conseqüència d'aquest divorci que físicament propicià la instal·lació de societats musulmanes al Pròxim Orient. Però és l'Islam, com a tal, el que d'alguna manera se sent Lévi-Strauss obligat a denunciar? O, més aviat, es podria establir que la incomoditat que sembla suscitar en ell la civilització musulmana està ocasionada no per aquesta en si, sinó per una de les seves modalitats, la que han escollit moltes societats encara no plenament incorporades al sistema de món al qual anomenem Modernitat justament per incorporar-s'hi? Dit d'una manera clara, és evident que Lévi-Strauss va emetre el seu veredicte sobre l'Islam tenint només davant els seus ulls una de les seves formulacions més puritanes, precisament la que va acompanyar la independència i la constitució com a Estat modern del Pakistan. Una formulació rigorista que en molt sentits prefigura la que avui coneixem -a partir de nocions preses del cristianisme per la vulgarització periodística- com a "integrisme" o "fonamentalisme" musulmà.

El problema de la trivialització que sembla haver-se acarnissat amb l'Islam és
que ens allunya de poder comprendre les ambicions de domini de cert islamisme radical

En poques coses ha posat més èmfasi Lévi-Strauss que en la necessitat d'evitar les generalitzacions excessives i precipitades a les que amb tanta freqüència es recorre en el pensament occidental, incloent-hi les ciències socials. No obstant això, el judici que sobre l'Islam emet en aquest i en altres llocs de la seva obra és precisament un exemple d'aquest tipus de simplificacions de les que Lévi-Strauss s'ha mantingut allunyat, i si resulta especialment greu la seva apenes dissimulada islamofòbia és perquè ha estat precursora d'altres actituds semblants, ja no únicament en el camp de l'especulació intel·lectual, sinó envaint cada vegada més amplis sectors de l'opinió pública. El problema de la trivialització que sembla haver-se acarnissat amb l'Islam, a més, no és només que estigui suscitant la desconfiança quan no la hostilitat cap a milions d'éssers humans amb els que hem de compartir un univers cada vegada més petit, sinó que ens allunya de poder comprendre les raons profundes del neguit i l'alarma que provoquen entre nosaltres, com en Lévi-Strauss el 1955, les ambicions de domini que cert islamisme radical exhibeix i les formes que adopta en els seus esforços per realitzar-les.

l'anomenat fonamentalisme islàmic és l'estratègia d'elecció de certs països precàriament
incorporats al procés de mundialització, amb vista precisament a modernitzar-se

En aquest ordre de coses cal dir que la unanimitat de la visió vulgar sobre allò islàmic és absoluta en relació amb un recurrent lloc comú: això tan inquietant que es designa sota l'epígraf d' "integrisme musulmà" és l'expressió d'una espècie de venjança contra Occident per part de pobles humiliats, que troben en la imposició violenta de la xaria una via per a la seva vocació antimoderna, reafirmant certs trets identitaris "atàvics" amb els que -es diu- ells mateixos s'encadenen al passat i tanquen el seu accés als paradisos del Progrés. Davant d'aquesta tòpic, una observació més detallada posaria immediatament en evidència que la qüestió funciona exactament al revés: l'anomenat fonamentalisme islàmic és l'estratègia d'elecció de certs països precàriament incorporats al procés de mundialització, amb vista precisament a modernitzar-se, és a dir, a dur a terme aquella dinàmica homogeneïtzadora en què consisteix en essència l'avanç cap a la plena Modernitat i, en relació amb la qual, altres fórmules ideològiques -el nacionalisme panàrab, el socialisme marxista, l'islamisme moderat, el moviment dels no alineats, i fins i tot el mil·lenarisme mahdista- havien fracassat.

L'actual extremisme islàmic no està fent una altra cosa, doncs, que vindicar la utopia d'una extensió a nivell universal de la inicial comunitat mediní sota els primers califes, que era ja, de fet, tota una profecia de la Modernitat. Això és en el que consisteix la Umma i el Dar-el-Islam: la unificació sota un únic sistema de món del que fins llavors havia estat un immens mosaic cultural. L'integrisme musulmà és, per aquesta causa, l'últim assaig per imposar en una amplíssima regió del planeta el que el cristianisme i el racionalisme humanista occidentals, per via de la paraula bíblica o de la retòrica dels drets humans, ja havien aconseguit implantar a la resta: la radical divisió entre el natural i el sobrenatural, el desprestigi de les mediacions simbòliques per mitjà de les quals s'acceptava el caràcter interlocutor del món sensible, la producció de conflictes morals insuperables en els individus i la més absoluta aversió cap a qualsevol que no pensés en idèntics termes que un mateix. I tot això traspassat per una creença cega en els principis abstractes que ha generat i que s'arroga posseir en exclusiva.

el fanatisme escripturista musulmà s'aixeca contra les expressions culturals
intrínseques i d'índole local que desacaten l'ortodòxia alcorànica

No és pas cert que el fanatisme escripturista musulmà s'aixequi únicament -ni tan sols preferentment- contra la presència dominant d'una cultura estranya -com deduiríem d'una certa lectura superficial- sinó que ho fa contra les expressions culturals intrínseques i d'índole local que desacaten el projecte cap a una uniformització cosmològica entorn l'ortodòxia alcorànica. Es tracta del que en la terminologia islàmica es diu la jahiliyya, que serveix per designar allò preislàmic i les pràctiques tradicionals "paganes" que han subsistit, però també les excrecències helenitzants de l'islamisme i qualsevol element que pogués ser conseqüència de la contaminació d'altres religions o del contacte amb el secularisme occidental. Per a l'escripturisme, la jahiliyya era idèntica a una miserabilització espiritual de l'islamisme, que havia de ser contrarestada per una obediència intolerant, però d'altra banda purament externa i mecànica, a un grapat de preceptes i tabús escrits. D'aquesta manera, l'anomenat integrisme islàmic implica l'extensió d'aquell model d'islamització l'aplicació del qual ja havia merescut la confiança dels països occidentals i que havia servit per emparar doctrinalment els processos més reeixits de modernització econòmica: el salafitisme, és a dir, l'escola teològica islàmica més rigorista i puritana, que posa el centre de la religió no en la pràctica ritual, sinó en la doctrina, i en una doctrina que s'estableix en tota la seva precisió en un text escrit al qual s'atribueix una dimensió inapel·lable pel que fa a font de veritat que es considera que és.

l'anomenat integrisme islàmic implica l'extensió d'aquell model d'islamització
l'aplicació del qual ja havia merescut la confiança dels països occidentals

Aquest Islam dogmàtic i escripturista és el que provoca l'exasperació de Lévi-Strauss, una exasperació que no és el resultat d'haver topat amb allò "completament altre", sinó justament el contrari. En efecte, el que Lévi-Strauss descriu no és tant una trobada sinó més aviat un retrobament. Ell mateix ho assenyala quan, en el capítol següent, "Visita al Kyong", que és el que tanca Tristos tròpics amb un encès elogi del budisme, es veu obligat a acceptar l'evidència: "Conec massa bé les raons d'aquest malestar que vaig sentir enfront de l'Islam: en ell torno a trobar l'univers del que vinc, l'Islam és l'Occident d'Orient. Més precisament encara, vaig haver de trobar l'Islam per mesurar el perill que amenaça avui el pensament francès. No perdono a aquell el fet de presentar la nostra imatge, d'obligar-me a comprovar fins a quin punt França s'està convertint en musulmana. Tant entre els musulmans com entre nosaltres observo la mateixa actitud llibresca, el mateix esperit utòpic i aquesta convicció obstinada que n'hi ha prou amb resoldre els problemes en el paper per desempallegar-se immediatament d'ells... Davant uns pobles i una cultura que encara depenen de nosaltres som presoners de la mateixa contradicció que pateix l'Islam".

Només en la fantasia infantil d'una opinió pública àvida d'emocions i simplificacions
mediàtiques és l'islamisme ultra un antagonista frontal i un perill per a l'ordre mundial

Els esdeveniments ulteriors, incloent "l'auge del fonamentalisme islàmic", no han fet altra cosa que donar-li la raó a Lévi-Strauss. Només en la fantasia infantil d'una opinió pública àvida d'emocions i simplificacions mediàtiques és l'islamisme ultra un antagonista frontal i un perill per l'ordre mundial. Des d'escoles antropològiques diferents, autors com Ernest Gellner (Postmodernitat, raó i religió, Gedisa), com Clifford Geertz (Observant l'Islam, Paidós), ens han ensenyat a veure que és més aviat al contrari: l'anomenat fonamentalisme musulmà està sent en l'actualitat el vehicle de la incorporació al món modern d'un bon nombre de societats del món en vies d'industrialització i caldria veure-hi si la promesa de l'Islam més intolerant serà capaç de completar la tasca d'imposició planetària del monocultiu cultural, just allà on Occident encara no ha arribat o no ha sabut imposar-se.

* Inici de la conferència inaugural del XXXIIII Congrés de Filòsofs Joves, València, 9 d'abril del 1996. El text original en castellà es troba publicat al bloc de l'autor:

http://manueldelgadoruiz.blogspot.com/2011/01/islam-el-occidente-de-oriente.html